La llegenda medieval -d'origen cèltic- de Tristany i Isolda va ser una de les quals més va atreure la imaginació de Salvador Dalí. Acaba revelant el mite de l'amor impossible, al que afegeix forts components tràgics.
Salvador Dalí va poder enfrontar-se a un tema tan atractiu en diverses ocasions durant la dècada de 1940. En concret, quan se li va encarregar que realitzés els escenaris per al ballet "Tristany i Isolda" de 1941 i per a una nova adaptació de 1944. Gran part de la impossibilitat de l'amor entre els dos protagonistes estaria, en la personal interpretació daliniana, en les pròpies metamorfòsis de tots dos. Així, no només els seus cossos es transformen sinó que arriben, literalment, a convertir-se en paisatges. En la figura de l'esquerra, la esquena es converteix en una escalinata on creixen xiprers (aquest arbre era un dels elements iconogràfics més emprats per l'artista). D'igual manera, i tal com succeeix en Automòbil vestit (1941), les arrels i troncs dels arbres s'estenen per aquesta esquena. De la figura de la dreta, el cos rígid de la qual sembla a punt d'esquerdar-se, sorgeix un carretó, que remitent immediatament a un altre dels seus referents més volguts, el quadre de Millet titulat El. Alguns anys més tard publicaria un llibre sobre les emocions que li provocava aquest quadre, si ben aquest llibre estava redactat des de 1935, encara que ningú sabia el seu parador. Hi ha molt de fantasmal en l'escena, impressió que es veu reforçada per la presència de dues crosses vermelles fermament clavades en el sòl. També l'ampli horitzó aporta grandiositat al moment, així com el cel ennuvolat, que s'obre per deixar pas a explicats rajos de sol.